Què difícil resulta no ser alonsista!

Alonsista és el terme que alguns apliquen als quals defenem, carrera després de carrera, les actuacions de Fernando Alonso. I crec que resulta difícil no ser-ho després de grans premis com el de hui a Singapur. Aconseguir punts sense xafar el podi pot no deslligar l'orgull patrio, però veure la manera en la qual Fernando ho fa demostra la molta corda que encara li queda.

Va ser un cap de setmana que va començar amb eixa falsa il·lusió d'un gran resultat: la seua primera plaça en la primera sessió de lliures ens feia arquejar la celles. Eixe lloc evidenciava la rapidesa d'Alonso per a reglar el cotxe però, a mesura que els rivals trobaven els ajustos adequats per a les seues respectius monoplaces, la il·lusió se n'anava dissolent a poc a poc, sessió a sessió.

En la crono va poder entrar en la Q3, però s'havia de conformar amb la desena plaça. La volta de retorn als boxs d'eixa sessió cronometrada ens va regalar una càmera de bord en la qual vam poder veure els golpetazos en el volant, cabotades i gesticulació que expressaven la ràbia de Fernando per no aprofitar millor l'oportunitat.

El pilot Mark Blundell va portar durant la seua carrera esportiva en el seu casc la frase "The will to win", voluntat per a guanyar, el títol d'un poema de Berton Braley que expressa el desig individual d'aconseguir les metes. I és eixe esforç individual, a pesar de ser la Fórmula 1 un esport d'equip, la qual cosa explica l'excel·lent resultat de Fernando. En l'eixida va poder guanyar posicions i va seguir escalant a poc a poc però va arribar la parada en boxs: quan esperes estar detingut uns 2 segons i passes més de 9 perquè la roda davantera esquerra no entra, has de posar molta voluntat per a superar la fallada de l'equip. Tan calent estava el guaje que li va dir al seu enginyer en la ràdio que si li seguia parlant cada volta anava a desconnectar-la.

Tant va espentar Alonso després del fiasco dels boxs que li va traure dels punts, que va poder recuperar, de nou, l'octava plaça. Va arribar aleshores l'última volta: a Hamilton se li van acabar els frens i, a pesar que Lewis va ser cometent infraccions una després d'una altra, saltant-se els límits de pista, Fernando va seguir en manera caça. En creuar la meta havia reduït a menys de mig segon un avantatge que havia sigut de més de vint. Després de la carrera els comissaris van determinar donar-li la setena plaça a Fernando que, de nou en la ràdio, havia "jurat en arameo" per les infraccions de Hamilton.

Independentment de la decisió dels comissaris que li va ajudar a guanyar una plaça, la de Fernando va ser una altra actuació de llevar-se el capell i que fa difícil no sentir-se alonsista, especialment amb l'esperança que en 2026, el canvi de reglament i els llapis d'Adrian Newey permeten a Fernando poder tornar a comptar amb un monoplaça per a aspirar a guanyar carreres.

Subscriu-te per a seguir llegint