L'escut del València CF no admet autocomplaença

Dimarts passat vaig eixir de Mestalla aterrit per veure-li de nou les orelles al llop, perquè l'equip va donar uns símptomes molt preocupants, més tendents a 'regalar-nos' una altra temporada mediocre que a asseure les bases del ressorgir del València CF. L'apatia, la falta d'ambició, d'intensitat, d'intenció... una sèrie de senyals d'alerta que no em van agradar en absolut i que són inadmissibles jugant amb l'elàstica blanquinegra.

Sí, tindre ambició en un club tan mal gestionat és complicat, però esta plantilla no pot viure escudada en açò per a marcar-se metes mediocres i donar-se palmaditas en l'esquena per aconseguir-les. L'autocomplaença no té lloc en un vestuari professional i menys en el d'un equip centenari com és el València CF.

I anem a parlar clar, si este club gaudira de bona salut el 90 per cent de la plantilla ni somiaria amb lluir la camiseta valencianista, però és precisament per açò, perquè han d'agrair cadascun dels seus dies que han tingut l'oportunitat de vestir-la, per la qual cosa han de deixar-se per este escudo fins a l'última gota de suor, fins al detall més ínfim de la seua rutina i el més profund dels seus pensaments a intentar acostar el València al lloc que li correspon per història.

Avançar-se en el marcador contra l'Oviedo i no buscar amb insistència, energia i proactividad el segon gol és inadmissible amb la camiseta del València CF posada. En cap concepte ni circumstància. Un futbolista del València ha de ser una altra cosa: està obligat a exigir-se fins i tot per damunt de les seues possibilitats, a remar per l'entrenador li caiga ben o malament i amb els seus companys se'n vaja o no amb ells a menjar-se una paella el diumenge. Perquè per damunt de tots estos capritxos els observa una història molt més gran que ells i representen a una afició que mereix molt més del que li estan donant.

A més de l'entrenador, els referents del vestuari, els José Luis Gayà, Javi Guerra, Luis Rioja o Arnaut Danjuma, per entitat i per salari, han d'agafar la bandera sense por i elevar el discurs. Sense l'ajuda del club? Doncs sense l'ajuda del club. I la resta, seguir-los en eixa ambició com si tota la seua carrera esportiva depenguera d'açò. I si cap d'ells, líders i jóvens, nous i veterans, està disposats a honrar la camiseta que estan vestint, que agafen al gener i demanen eixir el dia un.

I sé que estes línies pareixen massa apelativas al cor, al 'tira-li ous', a posar la testiculina per damunt de la tàctica i la suor per damunt del futbol. Però res més lluny de la realitat, és una telefonada que representen el llindar més alt de professionalitat, a l'assumpció individual de responsabilitats, al fet que mostren personalitat dins del camp demanant la pilota, que no desconnecten ni un segon de la seua posició, de la seua funció dins de l'engranatge tàctic de l'equip, a aplicar en els duels la intensitat que no van aplicar contra l'Oviedo i que generen en el vestuari un clima d'exigència màxima.

Al València no li val amb vagar per l'ecuador de la classificació i al que se senta còmode en eixa indefinició d'objectius, al que es lleve la paraula 'Europa' com si li cremara en les mans, caldria començar a ensenyar-li la porta d'eixida de Mestalla perquè significarà que no està preparat per a representar la camiseta d'una entitat d'este calibre. Saben de sobra que la parròquia valencianista va a estar amb ells si ho mereixen i per això mateix estan obligats a donar-li molt més. Jugadors, assumiu vostra part de responsabilitat i espavileu.

Postdata: Xicotet 'disclaimer' d'esta opinió, si el València CF està on està a dia de hui i té la qualitat que té és el producte de sis anys d'una gestió negligent amb noms propis dels quals parlaré la setmana que ve en este mateix espai, però als jugadors i al cos tècnic no se li pot demanar menys que el cent per cent de les seues capacitats.