Concha d'Or per a Mike Leigh: San Sebastián es rendix al mestre del cinema social

El món del cinema serà una mica pitjor sense noves pel·lícules de Mike Leigh. I, atés que ell mateix ha afirmat que ‘Tendir Loving Care’ podria ser l'última de la seua carrera -a les seues 83 anys, afirma, els problemes de mobilitat i la pèrdua de massa muscular provocats per la miositis fan que les exigències físiques de rodar li resulten insuportables-, la Petxina d'Or que el Festival de San Sebastián acaba d'atorgar-li convida a ser considerada com oportunísimo homenatge a la carrera d'un director que, al llarg de més de cinc dècades i 22 llargmetratges a més d'una vintena d'obres de teatre, ha creat art a partir de la pràctica i la celebració del suport comunal enfront de la inoperància i l'hostilitat de les institucions, i malbaratat un humanisme exquisit en el procés.

No obstant açò, centrar-se quan este reconeixement té de tribut una trajectòria que arriba a la seua fi d'alguna manera significaria infravalorar els mèrits de la qual sens dubte és una de les millors pel·lícules d'una filmografia plena de títols valuosos. ‘Secrets i mentides’ (1996) -Palma de Oro en el Festival de Cannes-, ‘Topsy-Turvy’ (1999), ‘El secret de Vera Drake’ (2004) -León de Oro en la Mostra de Venècia- i ‘Another Year’ (2010) componen una reduïda selecció d'ells.

‘Tendir Loving Care’ és una ficció tan destacada sobre la resta de les quals enguany han aspirat a la Petxina d'Or que fins a resulta alguna cosa injust que haja participat en la mateixa competició, i el jurat ha deixat en evidència eixa superioritat atorgant-li també altres dos guardons, Mejor Guion -també per a Leigh- i Mejor Interpretación Protagonista per a l'actriu Kate O’Flynn. Gràcies a la seua increïble capacitat per a equilibrar un maliciós sentit de l'humor amb moments dramàtics genuïnament esquinçadors sense necessitar més que expressions facials, ella és l'ànima d'una pel·lícula que, a través d'una successió de converses magníficament construïdes i un grapat de protagonistes que la paraula “personatges” resulta inadequada per a definir-los -són, senzillament, persones que viuen enfront de la càmera-, ens recorda l'extraordinària habilitat del director britànic per a retratar la vida quotidiana amb compassió i lucidesa, i per a trobar l'extraordinari dins de l'ordinari.

Apropiadament, a més, és una obra amb maneres de cant de cigne perquè, mentre reivindica la solidaritat entre les persones i lamenta el continu deteriorament dels servicis públics finançats estatals en Regne Unit, es mostra obsessionada amb el final, el de la vida mateixa però també el d'una societat disposada a cuidar dels seus membres més vulnerables. És una pel·lícula profundament trista, encara que no completament desproveïda d'esperança. Si, en efecte, resulta ser l'obra final del seu autor, és un comiat gloriós.

Els responsables del festival tenen motius per a sentir gratitud cap a Leigh, perquè esta 74ª edició del certamen serà recordada com la del triomf de ‘Tendir Loving Care’ i no per la quantitat de pel·lícules olvidables i irrellevants que la van acompanyar en el concurs. De la mateixa manera, també és d'agrair que el grup de professionals que enguany s'han encarregat de repartir els premis, presidit pel cineasta nord-americà Ira Sachs, haja inclòs en el palmarés la majoria de les millors pel·lícules presentades i cap de les més discutibles.

Totes les seues decisions, a més, resulten fàcilment justificables. Una regla no escrita dicta que el segon guardó en importància, el Premi Especial del Jurado, vaja a parar a obres destacables per la seua radicalitat formal o narrativa, i això fa que l'elecció de ‘Border’ per al guardó resulte idònia, en tant que l'òpera cosina del xinés Ah Biao oferix una descarnada crítica a la Xinesa contemporània servint-se d'una narració violentament el·líptica, d'una nul·la dramatúrgia i d'una col·lecció d'interpretacions freturoses d'expressió i psicologia.

Tampoc admet verdaderes queixes l'elecció de la sueca Amanda Kernell com a guanyadora del Premi a la Millor Direcció pel seu tercer llargmetratge, ‘Brace Your Heart’, una pel·lícula indubtablement menor que, en tot cas, combina amb destresa la retòrica d'un documental etnogràfic amb la d'un melodrama amorós.

Encara que tots dos considerables com a secundaris, els dos guardons obtinguts per l'epopeia ‘La benedicció de la Terra’, del noruec Hans Petter Moland -Mejor Interpretación Protagonista que per a Asta Kamma August, compartit amb Flynn, i Millor Fotografia per a Oskar Dahlsbakken- són una recompensa proporcionada per a la qual sens dubte és una de les obres més sòlides entre les quals han competit. I menció aparte, finalment, mereix el Premi a la Millor Interpretació de Repartiment obtinguda per Javier Cámara gràcies al seu treball en la comèdia de ciència-ficció ‘5 minuts més’, de Javier Ruiz Caldera.

Encara que la seua interpretació és irreprotxable i la pel·lícula en el seu conjunt és francament divertida -el millor de llarg dels tres llargmetratges espanyols aspiraven a un lloc en el palmarés oficial-, dona la sensació de que premiar-li ha sigut la millor manera que el jurat ha trobat de complir una altra regla no escrita del festival segons la qual almenys un premi sol anar a parar a una obra produïda en el nostre país. Considerant que la selecció de pel·lícules nacionals presentades a concurs ha sigut una de les més frèvoles dels últims anys, no ho hauran tingut fàcil.

Subscriu-te per a seguir llegint