Del fracàs en taquilla a l'èxit en streaming

Al llarg de la temporada cinematogràfica, estem acostumats a quins títols en els quals les productores confiaven s'estavellen estrepitosament en taquilla. Va haver-hi un temps en què eixes xifres es remuntaven en el mercat del vídeo domèstic. Ara és el streaming el que pot donar eixa segona vida. Els últims moviments en la taquilla estiuenca poden deixar desconcertat a l'analista i portar-li a diagnòstics que poden paréixer eixits d'una barra de bar. "The Mandalorian" i "Supergirl" eren dos d'eixos títols amb els quals Disney i Warner pretenien trencar la taquilla estival. No va anar així. La nova entrega de la saga de Star Wars i les aventures de l'última filla de Krypton van acabar recaptant menys del que va costar fer-les. Ja estaven afilant els ganivets els qui freqüentment recorren al socorregut diagnòstic de "fatiga superheroica", quan va arribar la quarta entrega de la saga de Spider-Man protagonitzada per Tom Holland per a tirar per terra estos pronòstics, convertint-se en una de les pel·lícules més taquilleres de tots els temps. L'estrena de les altres dos pel·lícules suposadament fracassades en les seues corresponents plataformes de streaming ha suposat una bolcada acumulant entre les dos 35 milions d'espectadors en amb prou faenes dos setmanes. Tots aquells que els van donar l'esquena i no les van gaudir en el cinema, s'han reenganxat després de la seua arribada al streaming.

Hi ha una diferència important entre no voler veure una pel·lícula i no voler pagar una entrada per a veure-la. Durant anys, el seguidor de les grans franquícies ha sigut injuriat tant per la indústria com per la mateixa crítica en reduir-li com un consumidor quasi automàtic. Bastava amb col·locar el logotip de Marvel, DC o Lucasfilm en un cartell per a generar la sensació de que calia estar allí el primer cap de setmana i que anava a anar a veure-la amb independència de la qualitat del producte. Eixe model ja no funciona igual. L'espectador actual té moltes més opcions i, a més, coneix perfectament com funciona la vida comercial d'una pel·lícula. Sap que el que hui costa una entrada individual acabarà formant part, tard o d'hora, d'una subscripció que ja està pagant. La pregunta, per tant, ja no és simplement "vull veure esta pel·lícula?". És una altra: "Vull pagar ara per veure-la en el cinema o preferisc esperar a veure-la a casa?". Un canvi aparentment xicotet que modifica per complet les regles del joc.

"Spider-Man: Brand New Day" ha tornat a demostrar que el personatge conserva una enorme capacitat per a mobilitzar al públic. Alguna cosa semblant va ocórrer anteriorment amb "Guardians de la Galàxia Vol. 3", que va aconseguir trencar la inèrcia negativa que travessaven altres produccions de Marvel en aquells anys. El mateix Hombre Araña ja havia demostrat amb la seua anterior entrega la seua capacitat d'arrossegar als espectadors massivament a les sales de cinema en plena època de les restriccions de la pandèmia. Una cinta que tenia l'al·licient de reunir a tots els actors que havien encarnat al personatge en una mateixa pel·lícula i que es va convertir en un esdeveniment que ens va recordar els temps de "Venjadors Endgame", que per cert torna este cap de setmana als cinemes amb un metratge addicional per a preparar el terreny al que promet ser el pròxim taquillazo.

La qüestió, per tant, no pareix ser que el públic haja deixat de voler superherois. El que ha desaparegut és l'obligació d'acudir a veure tots els superherois. Els experiments perifèrics de Sony són un bon exemple. "Morbius", "Madame Web" o "Kraven" van demostrar que una marca recognoscible ja no garantix automàticament que l'espectador considere imprescindible una visita al cinema. Amb el cas de "Spider-Man: Brand New Day" ocorre la paradoxa que té el títol d'una de les sagues més odiades del personatge i que va motivar que molts fans indignats deixaren el personatge davant el gir de guió que havien pres els guionistes. Gire que per cert està present en l'argument d'esta pel·lícula: el món ha oblidat a Peter Parker. La cinta ha complit amb l'objectiu tant d'atraure el públic a les sales de cinema com als còmics del personatge. La pel·lícula es convertix en un enorme Team-Up en el qual van fent cameos i aparicions un ampli repertori de personatges de la Marvel. Jo personalment trobe a faltar en estes pel·lícules l'entorn del DailyBugle , amb el cascarrabias de J. Jonah Jameson utilitzant el seu socorregut titular de "Spider-Man: heroi o amenaça?" amb fotos que li ven el mateix Peter Parker.

Però no tot l'estiu ha donat tantes alegries a la casa del ratolí i ací està la nova entrega de "The Mandalorian" per a testificar-ho. Des de la compra de la saga Star Wars per Disney, la sèrie del mandaloriano i Andor pareixien un reducte allunyat de les ires dels haters. Per això algú va haver de decidir que esta era la via d'entrada perquè la franquícia tornara a la gran pantalla. La sèrie de Jon Favreau i Dave Filoni va aconseguir convertir-se en un dels grans punts d'encontre d'un fandom cada vegada més fragmentat. No obstant açò, Disney va ensenyar a l'espectador a consumir a Mando i Grogu des del sofà. Durant tres temporades, eixe va ser el seu entorn natural. No calia comprar una entrada, desplaçar-se fins a un cinema ni reservar dos hores d'una vesprada. Bastava amb encendre el televisor. De fet, la sèrie va ser una de les principals cartes de presentació durant el desembarcament en España de Disney Plus en ple confinament per la pandèmia.

La resposta del fan després de l'estrena de la pel·lícula en cinemes no ha sigut l'esperada. Veient "The Mandalorian and Grogu" vaig tindre la sensació de que pareixia una pel·lícula construïda com si foren diversos episodis de la sèrie encadenats. Com si el títol estiguera rodat per a tancar tots els caps per lligar que van quedar oberts en la sèrie. Alguna cosa paregut al que va passar en Firefly, sèrie de culte que es va cancel·lar després de la primera temporada i que va poder tancar les seues trames en el cinema en "Serenity". Però no és el cas de "The Mandalorian", la pel·lícula no ve a tancar res, però dona la sensació de ser una espècie de quarta temporada amb la qual satisfer el mico dels fans. Els retards en els rodatges per la vaga de guionistes i la cada vegada més ocupada agenda de Pedro Pascal poden estar en la gènesi d'este projecte cinematogràfic. És més prompte una aventura independent de Din Djarin i Grogu, el rescat de Rotta, el fill de Jabba l'Hutt.

Açò no significa que parega una pel·lícula de televisió en el sentit tradicional. Els efectes especials estan perfectament a l'altura de qualsevol altra producció cinematogràfica de "Star Wars", i hi ha seqüències que justifiquen sobradament una pantalla gran. El meu problema està més en la narració que en la factura. Fins i tot hi ha una decisió estètica que em va cridar especialment l'atenció: certa tendència a infantilizar a massa alienígenes, convertint alguns personatges i criatures en figures més pròximes a l'humor i la tendresa que a aquella estranya fauna de la Star Wars original, que podia resultar simpàtica, però també inquietant, extravagant o directament desagradable.

I ací apareix una paradoxa interessant. "The Mandalorian" va nàixer per a ser una sèrie i el públic va aprendre a consumir-la com a tal. Ara arriba al cinema una història que seguix pareixent, en bona mesura, un episodi especialment llarg d'eixa mateixa sèrie. La pregunta és inevitable: si l'experiència narrativa seguix sent essencialment televisiva, quin motiu té l'espectador per a pagar una entrada i desplaçar-se fins a una sala? El problema és que la mateixa companyia ha creat durant anys un hàbit de consum diferent.

El cas de "Supergirl: Woman of Tomorrow" afig el matís més interessant a esta equació. Després de quedar-se en amb prou faenes 223 milions de dòlars en cinemes, el seu desembarcament en Max ha suposat la millor estrena d'una pel·lícula de la marca en la plataforma en tot l'any, superant els 14,2 milions d'espectadors únics en el seu primer cap de setmana. La pel·lícula venia llastrada en part per les interminables discussions en xarxes socials: d'una banda, els "haters" de totes aquelles pel·lícules del gènere que tinguen una dona com a protagonista; i, per l'altre, els seguidors que intenten boicotejar a James Gunn com gerifalte d'el univers cinematogràfic de DC per a restaurar el Snyderverso.

Les dades ens han demostrat que el públic no rebutjava al personatge ni a la proposta. Simplement, va preferir esperar a descobrir-la en el catàleg domèstic. De fet, l'arribada a HBO Max s'ha produït molt poques setmanes després que la pel·lícula abandonara les cartelleres. La pel·lícula s'allunya per complet de la Metròpolis lluminosa o del to més tradicional i blanc que vam veure en la sèrie de l'Arrowverso . Es tracta d'una adaptació del còmic de Tom King per a construir un Space Western brut, crepuscular i ple de personalitat. Hi ha en ella una atmosfera galàctica de pirates espacials, cazarrecompensas i tuguris clandestins que recorda inevitablement la Cantina de Mos Eisley i al "Star Wars" més fronterer, que bé podria competir amb The Mandalorian. Resulta bastant revelador que en HBO Max estiga arrasant una altra sèrie basada en el treball de King, "Lanterns", amb una imatge totalment diferent del personatge d'Hal Jordan a la qual estaven acostumats els fans de "Green Lantern". A eixos que s'esgarren les vestidures quan algú es pren determinades llicències creatives no se'ls ha sentit molt.

Eixe univers li senta com un guant a Milly Alcock. L'actriu, a qui descobrim com la jove Rhaenyra Targaryen en La casa del drac, compon una Kara Zor-El cínica, irreverent i emborratxant-se en bars perduts de la galàxia per a fingir que res li importa. Eixe meninfotisme no és més que la màscara perfecta per a ofegar el trauma d'haver vist morir el seu planeta amb catorze anys. En els seus antípodes, Superman representa l'esperança perquè va créixer en la calidesa d'una granja a Kansas; Kara és el cinisme estripat i la ràbia de la supervivent. Un matís amb el qual evita quedar-se com una còpia femenina de l'Hombre de Acero. A eixe pedigrí procedent d'el univers de George R. R. Martin se li sumisca la presència de Jason Momoa encarnant a Lobo, el mercenari espacial gamberro i ultraviolento que funciona com la resposta irreverent de DC al fenomen Deadpool de Marvel.

Tant "Supergirl" com "The Mandalorian" han demostrat que una pel·lícula pot tindre una segona oportunitat quan desapareixen les barreres que van dificultar la seua estrena i que el recaptat en els primers caps de setmana no sempre és l'indicador més fiable. No estem necessàriament davant un públic cansat dels superherois. Les sèries i el streaming no solament han aconseguit competir amb el cinema a l'hora d'explicar grans històries. També han educat l'espectador per a decidir quan vol consumir-les i en quines condicions.

Font: Informació