"A Rodrigo ho veig centrat i a gust en el València CF"

En plena maduresa futbolística, Dani Parejo explica a SUPER com superar els mals moments que va passar a Mestalla li ha fet ser el jugador que hui adora la graderia. Transmet confiança en parlar de Marcelino, per les circumstàncies similars del curs passat.

Bon dia, Dani. Precisament este dijous es complixen dos mesos del títol de Copa a Sevilla

La temporada va acabar de la millor manera. Al final el futbol no té memòria, viu del present. Este és un nou curs, estem en el València CF, un club molt exigent, en el qual hem de barallar per grans i bonics objectius. Crec que el de l'any passat és història i els reptes són nous.

Es pot repetir?

Anem a intentar-ho. L'equip va fer una gran temporada, va aconseguir dos objectius, a veure si enguany podem fer una temporada millor que l'anterior.

El fet de guanyar un títol comporta trencar una barrera psicològica dins del vestuari? Se sent ara més confiat i capacitat el València CF per a competir enfront dels favorits?

Sí. Quan guanyes títols o partits importants enfront de rivals molt forts l'autoestima, la confiança i el creure en nosaltres mateixos per descomptat que augmenten.

Quins són els records d'aquells dies que van embolicar la final de Copa?

Jo sóc un tipus tranquil. Fins a hores abans del partit... quan eixim de Jerez, i tardem una hora amb autobús, en el trajecte cap a Sevilla un està per dins imaginant l'escenari que se'n va a trobar. Era la meua primera final i dins del cos quan s'acosta el partit, arribes a l'estadi, hi ha una rebuda espectacular, assegues com es mouen les emocions en l'estómac... un es diu: «imagina't si aconseguim guanyar». La veritat és que quan roda la pilota i comença el partit eixos nervis desapareixen i jugues el partit. Potser, ho juguem d'una manera diferent molts de nosaltres per ser nostra primera final i el nostre primer títol. Fins a eixos moments no eres conscient del que et vas a jugar. Després, amb la conseqüència de la victòria i la forma d'aconseguir-la, sens dubte, vaig passar dos o tres dies que van anar dels millors de la meua vida com a futbolista.

Va ser profeta amb aquell missatge al gener en el qual cridava a recolzar a un equip que no anava a deixar mai de creure. Van firmar 38 punts en la segona volta de la Lliga

Veia l'ambició dels meus companys, del cos tècnic, la meua, la forma en la qual entrenàvem, les ganes, i era difícil que les coses no foren millor. A pesar que el nostre primer triomf va vindre en la jornada 7 enfront de la Reial Societat, i després vam estar altres quatre o cinc sense guanyar també, analitzàvem els partits i estadísticament érem superiors als rivals. Però teníem molts empats. La raó per la qual al final aconseguim fer una gran temporada és perquè l'equip mai va caure. Sempre va creure. Malgrat que els resultats no es donaren, a pesar que València és una plaça una mica difícil quan la situació no ve bé perquè este és un club molt exigent, gràcies als meus companys, al cos tècnic i a tots vam poder traure un any que fet i fet ha sigut històric.

Parla que València és una plaça una mica difícil, exigent. No creu que a la llarga també tot això ha fet de Dani Parejo un futbolista més preparat, més madure... un capità amb la teua edat capacitat per a afrontar qualsevol circumstància?

Al final, quan jugues en un club gran les expectatives sempre són molt altes. És això al que pot assemblar-se València. Hui en dia, és cert que Madrid i Barcelona juguen en una altra lliga per tot, per la qual cosa generen, tenen molt més diners per a tot i això es nota. València a mi... jo ho he passat molt mal, però jo sempre he confiat en mi, en la meua forma d'entendre el joc i jugar. He tingut sempre personalitat per a demostrar i desenvolupar el futbol com jo ho entenc. Crec que el treball té el seu recompensa al final.

Si un futbolista pot madurar, la visió de les persones i els aficionats també canvia. Un dels moments que es recordaran en les celebracions de la Copa és com Mestalla emociona al capità corejant el seu nom. Va ser unànime.

És complicat d'explicar. Va ser un dels moments, també em va emocionar quan em van canviar a Sevilla perquè no podia seguir i veure a tota la graderia corejant el meu nom va ser alguna cosa increïble. La celebració que ha comentat en l'estadi, quan anàvem en l'autobús i no sé la quantitat de xiquets, adults, més majors que ens van acompanyar... El fet de veure la cara de felicitat d'eixa gent. Per a mi van ser els dos o tres dies més feliços com a futbolista.

Ha dit que el València no té els diners de Reial Madrid

Sí, s'ha demostrat. Quan Mestalla estrényer i està amb l'equip, uf, es viu una atmosfera molt diferent a la d'altres llocs. Jo ho he viscut com a rival també i és molt complicat jugar en el nostre estadi. Mestalla es fa sentir, quan està ficat, quan és un partit decisiu... L'afició del València és per a llevar-se el capell, sempre està ací, entre quaranta i cinquanta mil persones siga a l'hora que siga.

Quin ha sigut el punt d'inflexió en Dani Parejo? Quan es va donar compte que havia de fer un pas al capdavant i assumir galons?

No, en definitiva, el jugar, el tindre la confiança dels companys, del cos tècnic, del club, la meua fe en mi, la meua forma de veure el joc, l'estar a gust en un lloc, que la meua família estiga a gust... S'ajunten una sèrie de condicions o factors que provoquen que només em centre en el que he de, a estar al cent per cent en l'entrenament, en el benestar dels meus. Tot això, eixa felicitat, s'acaba notant i es plasma en el camp.

Quin missatge toca llançar en este moment al grup com a capità?

El que no cal relaxar-se. Després d'un any tan bonic, en el qual des de gener fins a finals de maig hem gaudit moltíssim tots, ens toca valorar el que hem fet: canviar una dinàmica negativa en la qual no eixien les coses, l'equip va saber alçar-se, creure i aconseguir èxit. És hora de saber que no hem fet res. Moment d'anar a més. Per sort o desgràcia, en el futbol, en l'elit de l'esport, o dones el cent per cent o un dia tot el que has aconseguit ho tires per la broda.

L'abraçada a Marcelino després del seu gol al Valladolid es va convertir en un símbol del suport a Marcelino per part de l'equip i des de jugadors referencia com vosté o Rodrigo Moreno

És veritat que la dinàmica era roïna. Jugadors que porten més temps o que porten menys però són importants, és en les situacions difícils quan cal eixir, remar i donar la cara. La gent la va donar. Jo vaig viure, per exemple, la qual cosa va viure el míster en més d'una i dos ocasions. Jo sigues com s'està en el dia a dia, com està la família, són situacions dures... Jo vaig fer un gol i em va eixir perquè he passat per eixos moments de dificultat i sé que el míster necessitava mostres d'afecte i suport. Em va eixir de dins i vaig anar a donar-li les gràcies. També volia donar les gràcies al club, a Mateu, a Pablo, per la confiança que han depositat en l'entrenador. En altres etapes en el club no haguera passat, crec que ho hagueren tirat. Gràcies a eixa confiança i el treball del míster es va poder veure que la culpa no era de Marcelino, sinó que a voltes s'entra en ratxes que no són res bones, cal buscar solucions i la més fàcil en el futbol és eixa, és més senzill tirar a un que a 25 jugadors. El temps els va donar la raó, es va encertar mantenint al míster.

La temporada va acabar per a Dani Parejo amb més de 5.000 minuts en les cames. Quin és la recepta per a aconseguir-ho sense defallir en l'intent?

Ha sigut la temporada que més minuts hauré jugat, més de 5.000 en total. I estic content perquè a mi m'encanta jugar, jugaria tots els partits. No hi ha secret, menjar bé, cuidar-se molt l'alimentació, descansar... Crec que la meua genètica em permet jugar molts partits, vaig a tocar fusta per a no lesionar-me ara per parlar. Tant de bo que dure, acabe discutint amb la meua dona d'açò perquè ella vol eixir una mica de casa, passejar, i jo preferisc estar a casa veient la tele, els partits de futbol. El descansar també forma part de l'entrenament.

Filant este tema, un dels grans debats entorn de la figura de Parejo ha girat sempre sobre la conveniència de fitxar un substitut específic. Ara interessa Rafinha Alcántara. Bienvenida la competència?

Sí. Per descomptat. Considere que és important, quants més jugadors de qualitat, que millors futbolistes puguen vindre al València, vengen a ajudar-vos a aconseguir els nostres objectius, benvingut siga. Jo estic obert a la competència, el futbol és futbol i l'elit és així. On hi ha competència crec que sempre es trau més suc. Seria positiu per a tots.

Quina opinió té de Rafinha?

És veritat que ara en el Barça no ha jugat molt, però record el seu pas pel Celta i em pareix un magnífic futbolista.

Rodrigo Moreno està en el punt de mira de grans clubs. Dins de l'equip com se li veu? Està tranquil?

A Rodrigo ho veig bé. Potser en acabar el curs sí que veia alguna opció que poguera eixir a un gran. A dia de hui, jo ho veig centrat i a gust ací. Per a nosaltres és un jugador molt, molt, important, ja no només pel que és com a persona, sinó perquè en el camp és un jugador top.

Este estiu pareix més calmat per a vosté mateix. Se sentirà estrany

Un estiu tranquil de tant en tant ve ben (somriu). Millor. Jo estic feliç, molt a gust. La meua família igual. L'any passat vivim una temporada increïble, estic en un club top com és el València CF tant a nivell nacional com a europeu. Molta gent firmaria jugar ací nou temporades com vaig a complir jo esta. Per a mi és un orgull i tant de bo puga estar moltes més.

Hauria d'arribar una oferta molt important per a canviar eixe plantejament en el seu cap de penjar les botes com a valencianista?

Doncs sí, quan arribes als 30 ja un va pensant una mica... Tant de bo que em quede molts anys. Estic molt feliç i, a més, el club està caminant per una línia en la qual em veig molt identificat. La forma de treballar amb Mateu i Pablo té una estabilitat, veig un cap a on anar, on volem arribar, la qual cosa volem fer. El més important és que em sent a gust, la meua família, els meus fills, estan a gust. València és una ciutat increïble i estic en un equip top. Molt més no puc demanar.

Fa quatre o cinc anys haguera apostat que en un dia futur començaria la seua novena campanya amb el València CF?

No, no (riu). Va haver-hi una fase en la qual jo volia eixir. Per moltes circumstàncies volia anar-me, bé, no em van deixar, no es van donar les condicions. Jo crec que sempre m'he comportat com un professional, sempre he donat el màxim de mi, he entrenat i he jugat al màxim cada partit, cada vegada que m'he posat esta camiseta. Ho vaig a seguir fent fins que no jugue més ací. Esta va a ser la meua novena temporada. Salvo dos anys en el Getafe i cinc mesos en el Madrid, tota la meua carrera professional la vaig a jugar en el València CF. Al València li he de donar les gràcies, li dec molt perquè crec que no és senzill estar nou temporades en un club com el València, a nivell de club i exigència. Ja dic que per a mi és un orgull.

És conscient que amb el títol, amb l'afecte dels aficionats pot entrar en el segment dels jugadors llegenda d'una entitat centenària? Tindre una de les lones en l'estadi...

No sé (riu). Per a mi seria un orgull. Jo li he de tot al València CF perquè m'ha donat la possibilitat de jugar, per la qual cosa he viscut ací, per la qual cosa m'ha transmès, perquè sume nou anys com a professional, per a mi i la meua família seria un orgull tindre una xicoteta part de la gran història d'esta entitat centenària.

Dani Parejo és ja l'únic futbolista que va aterrar en el València CF abans que Peter Lim

Doncs sí, he passat moltíssimes anècdotes bones, menys bones... Fa un any o dos, no ho recorde, vaig veure en el periòdic la quantitat de companys que havien passat, més de cent, huit o nou entrenadors. Sí, la veritat és que podria escriure un llibre. Molt llarg no, però sí.

El Barça, l'Atlètic.

Sí... i a mi em pareix bé. En el futbol tots els estius ixen i entren jugadors, evidentment, però la clau és mantindre una mica l'estructura en la qual el míster se sol basar pel seu joc, forma de veure-ho, perquè ho coneixem i portem anys amb ell. Mantindre eixa columna és important. Quan fas temporades tan bones com la qual vam fer, potser, és més difícil aconseguir-ho perquè venen altres equips per a fitxar futbolistes importants. Per a mi, és fonamental aguantar la base de jugadors que tenim mecanitzades moltes circumstàncies del joc.

Un d'eixos jugadors amb els quals ha compartit espai dins i fora del camp és Nicolás Otamendi. Els dos eren bons amics. No estaria mal com a reforç i tornar a estar junts en el vestuari, veritat?

Doncs sí! Jo vaig tindre la sort de jugar amb ell. Em pareix una persona excepcional i un jugador increïble. Érem veïns, vivíem junts. Coincidíem prou, jo anava a la seua casa... Ens ajuntàvem. Estava també Rodrigo de Paul, Piatti i, potser, féiem algun rostit ací en la seua casa amb les dones. Ja et dic, Nico em pareix un jugador i una persona top.

Ara al juliol, un té en el cap que la temporada conclourà amb una Eurocopa?

No, atrapa molt lluny. No sé, quedaria un any si jugàrem la final. Queda molt, toca entrenar, patir, entrenar i passar-ho malament per a després gaudir. Tant de bo... Porte dos convocatòries seguides amb la Selecció, he jugat dos partits i, sincerament, estic molt content perquè m'he sentit bé, important dins de la Selecció i això sempre ajuda.

Un dels salts del València CF estos dos anys pot estar també que els futbolistes ja no es volen anar d'ací?

Sí, està clar. Si un club entra en una dinàmica positiva -des que va arribar el míster amb Mateu- en la qual s'assenten les coses i es té una direcció i se sap cap a on volem anar, al final es nota en els resultats. Quan jugues dos anys seguits anys la Champions, tant de bo que puguem quedar entre els quatre primers, que és l'objectiu, i poder a l'any següent jugar-la una altra vegada, ho passa és que la gent no es vol anar d'ací perquè està jugant la Champions i també que jugadors molt bons d'altres equips vullguen vindre al València. Jugar la Champions i barallar per bonics objectius és el que ens dona eixe important plus.