Más insults que gols en l'insuls empat entre Espanya i Egipte a Cornellà

Espanya va saldar el seu retorn a Catalunya quatre anys després de l'última bitla amb una victòria burocràtica davant Egipte. Joan Garcia va jugar mitja hora i va ser més aplaudit que xiulat. I els aficionats del Barça també van guanyar, amb un marcador de sis participants i cap lesionat. Un partit que serà recordat també per una consigna racista àmpliament seguida en les graderies de Cornellà. Igual tarda a tornar la Roja amb comportaments així.

Esta finestra FIFA, tot un parany mortal a hores d'ara de la temporada per als interessos dels clubs, ha estripat al barcelonisme amb la lesió de Raphinha en un amistós insubstancial. Com hi ha psicosi col·lectiva amb els esquinçaments musculars i dolències per l'estil amb la Champions molt a la vora, Luis de la Fuente no va haver de posar-se a la defensiva després de l'encontre, posició que no li agrada molt.

Va alinear a Lamine Yamal de nou, l'únic jugador que va repetir de l'amistós davant Sèrbia. Li van escortar Ferran Torres i Dani Olmo. Els tres tenen passatge assegurat en l'expedició de 26 futbolistes cap al Mundial. Lamine va disputar 45 minuts, va regalar alguna filigrana i va haver d'escoltar com a bona part d'un estadi quasi ple corejava “musulmà el que no bote” diverses vegades a l'una/a l'una que festejava les seues passades precises. Esquizofrènic.

Espanya i Egipte van acordar 11 canvis i De la Fuente, ja en el descans, va repintar el quadre. Que juguen tots (o quasi) i es cansen per igual. El vist fins llavors convidava de totes maneres a una bona sacsada. El futbol va ser insuls, condicionat per la falta de coordinació entre molts internacionals que no havien jugat junts abans. Es va estrenar Ander Barrenetxea, de la Reial Societat, va debutar Christian Mosquera, valencià de l'Arsenal, com a titular, i van aparéixer en l'onze d'eixida uns altres als quals no se'ls augura molta participació en el Mundial, si van, com Pablo Fornals i Carlos Soler.

Un tret al pal de Marmoush, el davanter del Manchester City, va ser el més excitant que es va veure en el primer temps. Sí, del costat d'Egipte. De la Fuente, doncs, va posar en joc els seus tancs, a Pedri, a Rodri, a Fermín i també a Víctor Muñoz, més prompte un projectil. L'equip es va ordenar i es va reconéixer. Va adquirir intensitat.

Fermín, la percussió en qualsevol cita, quasi aconseguix descerrajar la porteria egípcia en una jugada de força i d'aragonesa. Pedri, poc després, el mateix. Bona actuació la del porter Shobeir. I entre mitjà va aparéixer en escena Joan Garcia. Va començar un plebiscit. Van obrir foc els que li van insultar fortament; després van cobrar protagonisme els que van corejar el seu nom. Ell, treball, més prompte poc. Solament una intervenció i còmoda. Egipte va quedar amb l'esquena en la paret davant la nova versió espanyola.

Grimaldo, al travesser

Malgrat la millorança, el gol que permetera celebrar amb victòria l'últim amistós abans del Mundial no va arribar ni l'expulsió d'un futbolista egipci a sis minuts del final. El més a prop, després de les ocasions de Fermín i Pedri, van anar una rematada amb picardía de Borja Iglesias i un llançament de falta directa al travesser de Grimaldo. També una xilena.

En una miqueta més de dos mesos la Roja debutarà a EUA davant Cap Verd. Les aspiracions d'alçar el trofeu i gravar-se la segona estrela passa per actuacions amb millors prestacions individuals. La motivació, evidentment, serà diferent. Seria desitjable que partix de la graderia present este dimarts a Cornellà no forme part de l'expedició.

Subscriu-te per a seguir llegint