Hergueta: “Adrover va declarar la seua pròpia mort com a dissenyador, va ser la provocació definitiva”

Hi ha un instant, un moment, un bufe, deu segons, en un dels multitudinaris, populars i elogiadísimos desfilades del dissenyador mallorquí Miguel Adrover (Calonge, Balears, desembre de 1965) a Nova York, la ciutat fascinada pel seu art, originalitat i desimboltura, únic, fins a concedir-li el prestigiós guardó CFDA Award, els premis que reconeixen, a nivell mundial, l'excel·lència i la innovació en el disseny de la moda, en el qual el seu ajudant se li acosta, sigilosament, i li diu a cau d'orella: “Ha vingut, està ací, Anna Wintour, vol veure't”. Adrover, que està retocant a una model, quasi sense mirar al seu ajudant, li ve a dir, no, li diu, amb un parell de gestos “que s'espere, ara no puc”.

Ningú, mai, mai, s'ha atrevit a fer-li un lleig a l'emperadriu de la moda, a la cap, gurú, de ‘ Vogue’, a la persona amb major influència en el món de moda. Ningú, mai, mai. Miguel Adrover, sí. Tal vegada per això, temps després, Adrover va pagar eixe i altres gestos d'independència, de no submissió, de llibertat, de ser ell, amb el desterrament més horrorós que pot patir, viure, patir artista algun.

Adrover, que estava construint-se una casa a Egipte, va gosar, com a geni i artista lliure que és, vestir amb roba àrab als seus models, el 9 de setembre de 2001, en una oda a la multiculturalitat en la passada de la col·lecció ‘Utopia’, en un recinte escolar del Lower East Sidi, reconvertit en una sort de pati àrab.

Miguel Adrover ha sigut l'únic dissenyador capaç de fer esperar Anna Wintour, l'emperadriu de la moda, la cap de 'Vogue', que va demanar veure-li quan ell estava preparant un de les seues desfilades. "Que espere, aniré quan puga".

I, als dos dies, van caure les Torres Bessones i els EUA més paranoicos van decidir que Adrover va tindre alguna cosa que veure amb aquell horrorós atemptat. Els inversors que finançaven al dissenyador mallorquí es van desentendre d'ell, ho van abandonar, ho van deixar solament, fins a ho van assenyalar. Tots estaven bojos, menys Adrover, que es va gastar tots els seus estalvis a tractar de seguir mostrant el seu art. És més, en 2004, en la desfilada de la seua col·lecció ‘The americans’, ell mateix va aparéixer enfundat en una camiseta amb el lema: “Algú coneix a un avalista?” Ningú. I, al final, va sucumbir. I va fugir de NY, dels EUA.

Va omplir diversos contenidors, maletes, borses, la qual cosa anara, amb els seus trages, dissenys, bosses, sabates i es va tancar, durant dècades, a casa de la seua mare, a Calonge. Ningú va saber d'ell. Ningú. EUA, Wintour, ells, elles, es van oblidar del geni. Fins que Gonzalo Hergueta, un prestigiós dissenyador gràfic espanyol, instal·lat des de fa 14 anys a Nova York, va descobrir l'instagram d'Adrover, en el qual, especialment, apareixien fotografies realitzades en l'aljub de la seua casa amb maniquís, plantes, flors, roba, tot tipus d'utensilis.

Aquells cridaners bodegones, pura delícia i originalitat, res vist fins llavors, van cridar tant l'atenció d'Hergueta , que un dia li va dir al seu amic Juan Pérez de Rozas (sí, vaja, el meu fill xicotet), productor executiu de cinema, documentals i publicitat, que havien d'esbrinar qui era, què feia, on vivia el tal Miguel Adrover. “Eixe geni, Juan, té una història, té un curt”. Per a Juan va ser fins a massa fàcil. Calonge està pegadito a S’Horta, el poblet dels seus avis materns.

Gonzalo i Juan han perseguit Adrover durant cinc llargs i interminables anys. Tremends. Han passat des de la negativa més absoluta d'Adrover a voler veure'ls i parlar amb ells, a arreplegar, en quinze dies, de la mà de la seua obra ‘The Designer is Dead' (el dissenyador ha mort), dos dels premis més importants i prestigiosos que existixen per a documentals: el del Jurado de li FIFA (Festival Internacional de Films d'Art), de Mont-real, i el màxim guardó en el Moritz Feed Doc 2026, de Barcelona, per a documentals sobre moda.

El dissenyador mallorquí es va arruïnar i es va veure obligat a fugir a Calonge (Mallorca) quan les elits de la moda i els EUA més paranoicos li van assenyalar després del derrocament de les Torres Bessones per haver vestit amb robes àrabs als seus models, en una desfilada organitzada dies abans d'el 11-S.

Explicant des de l'inici amb el finançament de Little Spain, la productora de C. Tangana, Hergueta construïx un retrat íntim, intimista, polític clar que sí! i profundament humà d'una figura oblidada per la indústria de la moda, però tremendament vigent per la seua visió radical. Un retrat de Miguel Adrover l'obra del qual va desafiar a la indústria de la moda, sobretot va qüestionar les seues regles, li les va saltar, les va desmuntar i, malgrat tot, va seguir sent font d'inspiració per a els qui creen sense lligams.

Accedir a Adrover va ser tot un repte. Un treball d'hormiguitas. Gonzalo i Juan tenen els seus projectes propis, dels quals viuen. La història d'Adrover era un “l'anem a fer per nassos, el món ha de conéixer esta història i a este geni”. Es diria, no, va anar així, que els creadors de ‘The Designer is Dead’ l'han fet en contra d'Adrover, almenys en els seus inicis, quan l'artista ja es considerava mort com a dissenyador i començava una nova vida com a fotògraf, submergit en el seu aljub.

“Convéncer Miguel va ser duríssim”, explica Hergueta, que malgrat eixa indiferència inicial, no va cessar ni un sol minut de barallar per conquistar a l'artista. “Quan em vaig trobar amb ell per vegada primera, vaig descobrir a un personatge completament fora d'este món. Més que buscar una essència, m'interessava fer un retrat íntim del que estava veient: un autèntic ermità, una realitat d'aïllament. El colp va ser tremend”.

Va ser en eixos dies quan Hergueta va tindre l'oportunitat de treballar amb l'alemany Werner Herzog, el més important documentalista del món. “Werner em va dir que el més important quan t'acostes un personatge, al protagonista de la història que vols explicar, era arribar a un acord amb ell que et permetera posseir, sempre, el control de l'obra. I això va ser el que més ens va costar amb Miguel, un artista que està contínuament mirant-se a si mateix i que, en el nostre cas, havia d'acceptar que ho filmàrem, gravàrem i explicàrem la seua història amb la nostra mirada, no amb la seua”.

Adrover va acabar col·laborant, sí, però, ni tan sols ara, és el primer propagandista del documental que està triomfant en tots els festivals. “La idea no era explicar al personatge, sinó permetre observar la realitat en la qual viu. La pel·lícula intenta explicar, des d'una observació molt voyeurista, com és el personatge, què pensa, com viu, perquè molt del que veiem de Miguel no passa pel que diu, sinó pel que fa. M'interessava més això que construir el típic documental en el qual el personatge parla directament. Preferia acostar-me a l'experiència de la seua vida”.

"Un documental biogràfic es fa moltes vegades sobre algú mort, però declarar la mort d'un artista viu, em va paréixer meravellós".

Gonzalo Hergueta

— Diseñador gràfic i director del documental 'The Designer is Dead'

Tot va ser millorant, fins i tot la relació de Gonzalo, Juan i Adrover, que de seguida va descobrir que els creadors del documental “solament tractàvem de reflectir la seua vida, el seu pensament, les seues reflexions, d'una manera honesta, la qual cosa, finalment, va crear una gran confiança i això ens va permetre que la pel·lícula acabe mostrant el seu món tal com és”.

Hergueta acaba d'explicar a la prestigiosa revista ‘Metalmagazine.eu’, que, malgrat portar 14 anys treballant en NY, mai va creure en el cacareado ‘somni americà’. “Viu als Estats Units i m'ha anat bé, sí, però el ‘somni americà’ em pareix un engañabobos. Soc un europeu blanc amb educació universitària; la narrativa de la superació no és universal. Si no passes per certs filtres econòmics i socials és difícil funcionar. Li va ocórrer a Andy Warhol: la bogeria va arribar després de la seua mort, quan el sistema va poder controlar la seua obra. Açò el meu va fer reflexionar: a voltes, la qual cosa pareix un èxit pot ser un parany. És una mica el que li va ocórrer a Miguel, que, en el seu cinqué ‘xou’, ja havia fet alguna cosa increïble. Com superar això? Que un dissenyador principiant haja de muntar un escenari caríssim imposa exigències surrealistes”.

L'associació, l'acord, el pacte, el documental ha acabat sent un ‘win to win’ malgrat els molts desacords, superats, entre les dues parts. “Rodar amb Miguel va ser una experiència molt especial. La seua vida és molt introspectiva i tranquil·la”, recorda Hergueta, “amb pocs espais i gent a la seua al voltant, així que vam haver de ser molt respectuosos i acurats amb la forma en què treballàvem. Rodar en cel·luloide requerix, com a poc, un equip de huit persones, la qual cosa para Miguel ja és multitud, i certs temps, així que buscàvem intervendre el mínim i mantindre a tot estirar natural possible”.

La sensació que van percebre Gonzalo i Juan, des del minut un d'estos cinc treballats i retòrcer anys, va anar que per a Miguel, estar al marge no és una elecció, és la seua única forma d'existir. “Hui en dia”, continua explicant Hergueta, “arribar dalt de tot de la moda, música o art sol exigir obediència: ser políticament correcte, mantindre xarxes socials i alinear-se amb marques o poders. Per a Miguel, crear per a acontentar al poder i/o al públic mai va ser essencial”.

El documental destil·la tot això i més. Rebeldía. Llibertat. Pasión. Jo. Normalment quan es parla de moda, es fa des del glamur o el sensacionalista i Miguel Adrover no té res a veure amb això. “Miguel em pareixia un artista conceptual que treballa amb teles, sense pretensions. El seu treball reflectix un canvi radical: mentre Tom Ford, en Gucci, sexualizaba tot i mostrava l'opulència blanca, Miguel irrompia amb dones de totes les races i talles, armades amb una metralladora. Era, és, una provocació absoluta”, seguix explicant Hergueta.

"El que volia dir-los als xavals que estan en la universitat, al que potser ve d'un poble i se sent diferent per la seua sensibilitat 'queer', és que, com ha demostrat Miguel, no necessiten llepar culs en Cibeles o en la París Fashion Week per a arribar lluny".

‘The Designer is Dead’ no solament està acumulant premis en els festivals als quals acudix, va rebre també el del públic a Palma, fins i tot va anar tremendament celebrat a Sant Sebastià on va estar fóra de competició o a l'Havana, on va formar part de la secció ‘nous horitzons’, sinó que ha aconseguit el més difícil, quasi l'impossible, per a un documental, per a una obra res convencional, per a un tipus de film que no sol tindre accés a les sales comercials. El documental sobre Miguel Adrover es podrà veure en els cinemes de tot Espanya, a partir del pròxim 10 d'abril. “Eixe sí és un gran guardó i reconeixement”, assenyala Hergueta.

Els autors del documental consideren que, en retirar-se a eixe aljub, a eixe pou humit, a Calonge, Adrover està fent l'acte de resistència més radical: allunyar-se, deixar de participar, en l'experiment econòmic. “Declarar la teua pròpia mort professional, com a dissenyador, és la provocació definitiva. El sistema et utilitza mentre eres útil però, en el moment que deixes de ser controlable, et convertixes en alguna cosa pur. El silenci d'Adrover durant tots estos anys s'ha convertit en una pregunta constant que desafia tot el sistema. I això, ho sent, però em pareix molt més potent que produir col·leccions cada sis mesos per a un conglomerat que, fins i tot, acaba controlant el teu nom”.

No sé, tinc els meus dubtes, si el moment en què Adrover declina veure's amb Anna Wintour quan ella ho ordene, on ella ho ordene i xarrar sobre el que ella ordene és l'instant on comença a definir-se la grandesa de ‘The Designer is Dead’. Pot, sí. Però, al final de la pel·lícula, ens trobem un Adrover, assegut, tirat, en el sòl de la seua casa, recolzant la seua immensa esquena en la paret, amb una llum celestial, íntima, única, dient: “El meu últim ‘xou’ ho vaig cridar l'última batalla. Ells pensen que van guanyar, però, en realitat, vaig guanyar jo. Eixa batalla la vaig guanyar jo perquè ells no em van enganxar per a formar part del que ells criden ‘The American Dream’, el triomf, la fama, l'èxit i els diners”.

"Per a Miguel, crear per a acontentar al poder o al públic, mai va ser essencial. Per a Miguel, estar al marge no és una elecció, és la seua única forma d'existir".

‘Metalmagazine.eu’ li va preguntar a Hergueta què li interessava més, filmar a els qui transformen el sistema o a els qui decidixen no pertànyer a ell. “Les dos coses per igual, perquè Miguel és una persona que fa les dos. A mi, la qual cosa m'interessa és el rol de l'artista. Els artistes existixen per a qüestionar, per a proposar idees que posen en escac la nostra societat i ens facen plantejar-nos preguntes. El disseny busca solucions; l'art, fer preguntes. Per a mi, el fascinant era eixe acte de fe”.

Quin li agradaria al director de ‘The Designer is Dead’ que anara la lectura dels espectadors que gaudisquen del documental a partir del 10 d'abril: “M'encantaria que els xavals que estan en la universitat, als quals potser venen d'un poble i se senten diferents per la seua sensibilitat ‘queer’, saberen que no necessiten llepar culs en Cibeles o en la París Fashion Week per a arribar lluny. Miguel ha demostrat que l'única cosa que importa és connectar amb eixa sensibilitat i intentar expressar-la en els seus propis termes”, comenta Hergueta.

I per què ‘The Designer is Dead’. Doncs segons explica el director, tot va sorgir en el que qualifica com un dels moments més ‘what the fuck’ (quina merda? quins diables? què carajo?) de la interminable gravació. “’Gonzalo’”, li va dir Adrover un dia, “’necessite que aneu a una botiga que broda gorres en Cala d’Or, vull posar-me demà una gorra en la qual es llija ‘The Designer is Dead’’. I, clar, vam anar. Vam veure una gorra molt cutre, Juan li la va posar de broma i vaig dir ‘feu-me nou més’. Estava clar, era una provocació més sobre ell i la indústria de la moda. Un documental biogràfic es fa moltes vegades sobre algú mort, però declarar la mort d'un artista viu em va paréixer meravellós”.

Subscriu-te per a seguir llegint