Benvingut als 65, Antonio Banderas

Antonio Banderas té des de hui 65 anys, l'edat que hem associat tradicionalment a la jubilació (ja no, clar), a l'amortització professional, al començament del dolce far niente. El malagueny, en canvi, bufarà les veles enmig d'un verano de frenètica activitat laboral, entre rodatges de cintes d'acció (sí, el cos li'l seguix permetent), ambicioses iniciatives empresarials, esmorzars amb amics com Robert De Niro, gales benèfiques (esta nit se celebra el tradicional sopar de la Starlite, de la qual és impulsor des del començament) i el projecte personal que més li emociona: ser el pare de la nóvia. Que quin és el secret? L'apetit per la vida espremuda al màxim i gaudida amb set eterna.

Seixanta-cinc anys de vida gaudida, suada i apurada al màxim i que encara no conjuga en passat sinó en un voraç present. "Soc una persona molt vehement, molt apassionada i a la qual li encanta l'aventura. Dit d'una altra manera, sóc un home al que li agrada amb passió la vida", va escriure per a la revista Hola! fa uns anys. "A voltes mire per a arrere i em pareix que el temps ha passat a una velocitat increïble. Els meus amics, que són el meu termòmetre, em diuen que seguisc sent el mateix, amb algunes tonteries i canes més", va relatar a l'Opinió de Màlaga fa temps. I tant que ha passat ràpid, perquè han passat moltes coses. De Màlaga a Hollywood, de Hollywood a Màlaga, de Màlaga al món.

Sí, els qui coneixen a Antonio asseguren que queda molt d'aquell xiquet que es feia les piardas en el Port de Màlaga i que s'asseia en les butaques del Cinema Echegaray, el seu particular "cinema paradís, que feia olor d'una estranya mescla entre lleixiu, caramel i fusta vella", per a unes matinals cinematogràfiques que determinarien el seu futur. Banderes ho recorda la perfecció, perquè té una memòria portentosa; si no, li'l recordarà la seua ciutat, amb la qual conviu des de fa ja diversos anys, en eixe àtic del carrer Alcazabilla, des de la qual veu perfectament eixe Teatre Romano en el qual va actuar. "M'acorde d'estar vestit de romà, amb el casc i el plomall, en un Vespino fins al Teatre Romano de Màlaga per a interpretar a Marco Antonio en el Julio César de Shakespeare...". Eren els temps del Teatre LLAURA, d'Ángeles Rubio-Argüelles, al costat de la qual va aprendre la més important lliçó. Allí va comprendre que havia de lluitar pel seu somni: "Si no haguera sigut actor hauria sigut director; si no, ajudant de direcció; si no, maquillador; si no, hauria portat els cafés...".

Amb el posat

Després començaria la llegenda d'eixe jove que se'n va anar a Madrid pràcticament amb el posat -mai desfeia l'equipatge de la seua maleta perquè era un nòmada de pensions: va arribar a passar per nou, i de totes li van tirar- per a escriure la seua pròpia història; una peripècia que es repassa com un llibre quasi de ficció, inventat, perquè resulta una vida quasi impossible d'imaginar: Banderes trobant-se, desencontrándose i retrobant-se amb Pedro Almodóvar, Banderes aprenent-se fonèticament els seus parlaments dels reis del mambo perquè no sabia un borrall d'anglés, Banderes rebent les propostes sensuals de Madonna, Banderes estrenant amb magnificència a Broadway, Banderes presentant, cantant i sent candidat als Oscar, Banderes guanyant la Palma del Festival de Cannes, Banderes rodant als ordes de Woody Allen, Jonathan Demme, Alan Parker i Steven Soderbergh, interpretant un xicotet paper en l'última entrega de les aventures d'Indiana Jones, Banderes obrint el seu propi teatre en la seua pròpia ciutat... Una vida de vides la d'Antonio (com les set del Gat amb Botes al que tant afecte li té després de posar-li veu en els films d'el univers Shrek).

Molts pensaven que quan va patir un infart l'actor i director anava a parar, compassar el seu frenètic ritme de treball. Ell mateix així ho va voler creure durant, calculem, tres segons i mitjà. Prompte es va donar compte que el seu gran característica és la voracitat, el fam amb la qual afronta la vida i l'art. "Em vaig donar compte que no volia ser un mort en vida", va concloure. I hala, de tornada al tall: des d'aleshores ha obert el Teatre del Soho CaixaBank, ha demostrat ser un més que capaç director de musicals, ha protagonitzat la pel·lícula per la qual molts recordaran la seua carrera (Dolor i glòria), ha dirigit i presentat els Goya malaguenys en plena pandèmia des de la seua casa, des de les seues taules del carrer Còrdova, ha compartit set amb Harrison Ford i Nicole Kidman... Res malament per a un senyor en plena sisena dècada d'existència, quan tants i tantes s'han tirat a la tumbona a collir el sembrat.

Com aconseguir tot açò? Li l'han preguntat mil vegades a Antonio Banderas i la resposta sempre és la mateixa: "Cal tindre paciència i parar esment als detalls. Jo no he tingut punt de referència ni tampoc grans personalitats que em pogueren ajudar. Tot ho he fet molt sol, però molt poc a poc, creient-me molt a mi mateix, presentant-me a moltíssimes proves; he hagut de menjar molta merda de tant en tant, però al final, poc a poc les coses es van ser centrant", va explicar a este periòdic en una ocasió.

Arrugues i lliçons

"Seixanta-cinc anys. Sona a molt, però en la meua ment seguisc sentint la mateixa curiositat i energia que quan era un jove somiador a Màlaga. El temps passa, però les ganes de viure no. Cada arruga en la meua cara és una història, una lliçó, i estic agraït per cadascuna d'elles. Encara queden personatges per interpretar i històries per explicar", assegura Banderes en una recent entrevista amb Hola!

De fet, Antonio afronta ara el major repte de tots: la boda de la seua filla, Stella del Carmen (amb el financer Alex Gruszynski). Es casarà en el celler d'Abadia Retuerta en Sardón de Duero (Valladolid) i la preboda tindrà lloc en el balneari de Castella Termal de Valbuena, en la mateixa localitat castellana. "Veure a la meua filla vestida de nóvia serà un dels moments més bonics de la meua vida. Em toca ser el pare de la nóvia, i és un paper que assumisc amb tota l'emoció del món", declara en la citada bíblia del couché.

Un paper més dels molts que encara li queden al malagueny; qui sàpies si prompte també encarnarà a un avi... De moment, sí està desenvolupant el rol del sexagenari sense cap problema: fa temps que van arribar les arrugues (diu el malagueny que les accepta, i que sempre ha rebutjat les sugerenciasde retoquitos d'experts en estètica) però també la por a "el pitjor d'envellir": "El moment en el qual el teu cos no puga fer el que la teua ment vol. Aleshores, Houston, tindrem un problema", ha dit en alguna ocasió. Així que este hipocondriaco confés s'atiborra de et xinés i fa ioga i corre religiosament cada matí perquè l'edat seguisca sent un nombre, dos dígits.

Subscriu-te per a seguir llegint